“Migrant populations provide a key source of organs for Cairo’s burgeoning transplant industry (see COFS 2011). Barred from access to the formal labour markets, migrants have little choice but to accept precarious labour conditions. Furthermore, migrants compete with locals for limited job opportunities in an unregulated, uncertain and often hostile environment (see Grabska 2006; Thomas 2010; Jacobsen et al. 2014). Excluded from state protection migrants rely on the strength of their social relations to gain access to job opportunities (Jacobsen et al. 2014). While Sudanese migrants have strong social ties in Egypt, owing to a tradition of shared migration between the two countries, employment options remain limited and working conditions fall well below what might be considered ‘reasonable’ standards (Grabska 2006). Faced with occupational barriers in both the formal and informal sectors, Sudanese migrants have to achieve a level of labour flexibility beyond recognized norms, responding to available market opportunities, legal or otherwise (Kleemans and Van De Bunt 1999). In other words, the legality of their activities is shaped according to existing opportunities and demands.”

en construcció…

La ruta egípcia dels migrants i el tràfic il·legal d’òrgans

Els refugiats que somien amb una vida nova a Europa topen a Egipte amb màfies que trafiquen amb els seus òrgans.

La ruta egípcia és, juntament amb la líbia, un dels trajectes més utilitzats pels refugiats que escapen a Europa, però també un dels més silenciats.

Persones relaten com viatgen des del Caire a Alexandria, des d’on surten petites barques que transporten un centenar de persones. Enmig del mar, ja en aigües de Líbia, pugen en unes altres barques més grosses, on s’hi amunteguen fins a 700 persones. Un cop plenes, aquestes barcasses agafen la ruta líbia, a través de la qual arriben a Europa, principalment a les costes d’Itàlia. Per poder fer el viatge, moltes famílies paguen milers de dòlars a les màfies. Per aconseguir-los, molts es veuen obligats a vendre els seus òrgans.

La ruta egipcia: una màfia organitzada[/headline]
És així com Egipte s’ha convertit els darrers anys en el paradís del tràfic il·legal d’òrgans. D’una banda, perquè el sistema sanitari públic no permet els transplantaments, motiu pel qual tot el mercat és de tipus privat i propicia les negociacions al marge de la llei. De l’altra, perquè el seu territori és zona de pas per a milers de refugiats que fugen cap a Europa i que, per tal de pagar-se el viatge cap el que ells consideren una vida nova, estan disposats a vendre’s els òrgans i caure en mans de les màfies que hi trafiquen.  
 
Tal com han denunciat reiteradament entitats com l’Organització Internacional per les Migracions (OMI), organisme de les Nacions Unides, el tràfic d’òrgans a Egipte és un problema sistèmic. Un informe de l’investigador britànic Sean Columb, publicat el passat agost al British Journal of Criminology, relata com els hospitals de la capital egípcia fan els ulls grossos amb el tràfic il·legal. Columb s’ha passat cinc anys investigant i ha parlat amb nombrosos experts, des de criminòlegs, fins a activistes, però també amb venedors i traficants. “El tràfic d’òrgans és considerat crim organitzat, i això vol dir que hi intervenen diferents tipus de xarxes, amb contactes a diversos països. Operen en un àmbit local, però també entre fronteres.

Un 5% dels refugiats enquestats confessa conèixer companys als quals se’ls han ofert diners a canvi que donin sang, òrgans o alguna part del cos[/blockquote]
De fet, l’OMI elabora periòdicament informes sobre l’explotació de persones a la Mediterrània que corroboren les conclusions de Columb. L’últim informe, publicat a l’agost i en què es van enquestar a gairebé 1.400 persones que havien arribat a Itàlia, revela que el 5% declara que algun dels familiars que viatjava amb ells s’ha vist implicat en situacions d’explotació. També un 5% confessa conèixer companys de viatge als quals se’ls han ofert diners a canvi que donin sang, òrgans o alguna part del cos. Segons la major part dels enquestats, aquests casos havien ocorregut principalment a Líbia i Egipte.

“Els migrants que arriben al Caire es troben en condicions molt precàries. Saben que si aconsegueixen la targeta groga, o certificat d’asil, estaran millor. Després de tres o quatre mesos, si són reconeguts per ACNUR com a refugiats, obtenen la targeta blava, que els permet residir al país. Durant aquesta espera, és molt difícil trobar feina i acaben sent convençuts perquè venguin un ronyó. Alguns d’ells, es quedaran els diners per passar la frontera i arribar a Europa. Altres, els enviaran a la família o simplement els faran servir per sobreviure fins que aconsegueixen ser legals a Egipte. És un secret a veus”, relata Columb.

Alguns dels refugiats van comentar als entrevistadors de l’OMI que no els quedava més remei que donar sang durant el seu captiveri. Així, el 81% de les persones que havien hagut de patir o presenciar les coaccions per a la donació de sang també informaven que se les havia mantingut ocultes en contra de la seva voluntat.

De la mateixa manera ho relata el professor Hamdy Alazazy, que es va convertir en un conegut activista contra el tràfic de persones i d’òrgans al seu país quan va descobrir una xarxa que operava, presumptament, a l’antiga –i ja extinta– ruta de la península del Sinaí, entre Egipte, Israel i Jordània, al bell mig del Pròxim Orient. “Hi ha persones que moren en mans de gent que comercia amb els seus òrgans. Si abans ajudàvem desenes de persones, ara n’hi ha centenars, milers”, revela.

[Youtube]https://www.youtube.com/watch?v=0CSTsOpKBXQ[/Youtube]
“Un venedor pot cobrar entre 3.000 i 10.000 euros. Un receptor pot pagar entre 100.000 i 200.000 euros. Els compradors procedeixen del Golf Pèrsic. El benefici entre les dues quantitats va a parar a un complicat entramat d’intermediaris que impliquen des de criminals involucrats en altres delictes, fins a laboratoris i hospitals militars”, relata l’investigador.
 
Una vegada un venedor accepta les condicions, comença el procés de negociació, tal com explica Columb, que té lloc en una cafeteria o restaurant. Normalment, hi ha dos o tres intermediaris, que tenen connexions amb un laboratori o clínica de trasplantament. El captador, o broker, negociarà el preu abans de portar el donant a fer unes proves al laboratori. Els que reben menys diners són gent que acaba d’arribar a la ciutat. Per contra, els que finalment cobren més pels ronyons són els que fa anys que viuen al Caire. “A vegades, els tractes també es fan amb prostitutes de pel mig. Com a part de l’acord, s’ofereixen serveis personalitzats després de l’extracció”, resumeix l’investigador.
 
En la major part de les ocasions són els brokers els que ofereixen diferents propostes i preus, en funció de si treballen per a un laboratori, una clínica o un altre client. Des del moment de l’oferta fins a l’extracció de l’òrgan poden transcórrer unes dues setmanes. Una vegada els venedors accepten el tracte, no poden fer-se enrere. No poden canviar d’opinió. Ja és una obligació. En cas de negar-s’hi, els brokers exigiran que se’ls pagui la quantitat que anaven a rebre per l’òrgan. Molts refugiats es troben aleshores atrapats en un entramat del qual els serà difícil sortir.